Mi abuela Maria, viuda desde muy joven no paró nunca de trabajar para tirar adelante su familia. Me explicaba como en su época necesitaba el permiso de su marido para abrir una cuenta corriente o para trabajar por cuenta ajena y no tenía derecho a voto.
Aunque no he vivido esa época, puedo hacerme una idea de lo que debió ser, ya que es una situación que continua existiendo en muchos países, y con temáticas mucho más crudas como, por ejemplo, la ablación.
Mi abuela Maria, terminaba su explicación diciendo una frase que no me convencía mucho: “ahora las cosas son mucho más fáciles”. Yo puedo hablar desde mi experiencia, de la época que he vivido y que estoy viviendo. Leo portadas de premsa que comunican la diferencia salarial entre hombres y mujeres para los mismos puestos, la cantidad de horas dedicadas a las tareas cotidianas y de dedicación a la familia. Cuando pido la cuenta a un restaurante, se la entregan a mi acompañante masculino, por no decir a quien le ofrecen que pruebe el vino. La publicidad, cargada de millones de tópicos, me quieren vender una libertad que no deja de ser una trampa (la superwoman que saca todas las manchas, que compra, cocina y alimenta equilibradamente a su familia y, además, ni le pesan lo años ni los kilos, siempre sonríe, siempre complace). En formularios oficiales y no tan oficiales me preguntan si soy Sra. o Srta. y cualquier hombre cuando se cruza conmigo se ve con la libertad de decirme a la cara lo que piensa de mí, eso sí, si le dices que yo no le ha pedido su opinión, te dice: “estrecha”. Claro, a él también le han vendido esa superwoman complaciente. En muchas guías de viajes hablan de como son las mujeres de ese país… como si fuéramos parte objeto de la cultura como la música, la gastronomía, etc. Eso sí, en el apartado histórico ni aparecen.
Juego a fútbol 7, la mayoría la mis compañeros de equipo son hombres y no puedo participar en ningún torneo con ellos ya que las ligas mixtas necesitan un porcentaje de hombres y mujeres. Eso me hace recordar que vivo en un país donde los políticos se llenan la boca al hablar de igualdad, donde tener un equipo
formado por el 50% de mujeres les parece todo un avance. Y cuando una mujer política habla a través de los medios, se comenta más su vestido y como le queda que no lo que ha dicho. Esto no es mas que un reflejo de la ineficacia de aplicación de lo que llaman planes de igualdad de las personas.
El día 8 de marzo de 1908, murieron abrasadas 146 mujeres trabajadoras de la fábrica textil Cotton de Nueva York en un incendio provocado por las bombas incendiarias que les lanzaron ante su negativa de abandonar el cierre en el que protestaban por los bajos salarios y las pésimas condiciones de trabajo que sufrían.
El día 8 de enero de 2011: Marta F., 38 años, es despedida por quedarse embarazada, indemnización de 45 días por año y consciencias tranquilas.
El día 8 de febrero de 2011: Carla M., 45 años, excelente profesional ha de renunciar a una promoción ya que la empresa no le ofrece flexibilidad horaria para acabar su master y llevar sus hijos a la escuela.
El día 8 de marzo del 2011: Rosa S., 37 años, presenta un proyecto considerado magnífico donde le piden que sea un hombre quien lo lleve a cabo. Quieren ofrecer seriedad y mayor credibilidad.
Cuantas “muertes” más han de haber? Quiero sentir que el dia 8 de marzo es un recordatorio de una rehibindicación actualmente inexistente. Cuando empezaremos a hablar de personas?
P.D. “Felicitaciones “ al F.C. Barcelona por ofrecer el pasado fin d
e semana su tribuna a las mujeres. “Buena” publicidad, pareceser que esta es también la igualdad que venden. La acción llenó los periódicos y fue comentada en muchos programas de TV. Solo recordarles que el día 8 de marzo fue ayer, día en que también había partido de Champions en el Camp Nou. ¿Qué mejor ocasión para ofrecer al mundo entero su visión de igualdad a través de esa acción?
Parece ser que un partido de Champions es una cosa más seria y el club ha de ofrecer mayor credibilidad.
_________________________________________________________
La meva àvia Maria, vídua desde molt jove no va parar de treballar mai per tirar endavant la seva familia, M’explicava com en els seus temps necessitava el permís del seu marit per obrir un compte corrent o per treballar per conta aliena i no tenia dret a vot. Tot i no viure en aquella època, puc fer-m’en una idea del que havia de ser, ja que és una situació que continua existint en molts països, i amb temàtiques molt més crues com, per exemple, l’ablació.
La meva àvia acabava la seva explicació dient una frase que no em convencia molt: “ara ho teniu molt més fàcil”. Jo puc parlar desde la meva experiència, de l’època que he viscut i estic visquent. Llegeixo portades de premsa que comuniquen la diferència salarial entre homes i dones per la mateixa feina, la quantitat d’hores dedicades a les tasques quotidianes de treball a casa i de dedicació a la familia.
Quan demano el compte a un restaurant l’acaben oferint al meu company masculí, per no dir a qui li ofereixen que tasti el vi.
La publicitat, carregada de mil.lions de tòpics em volen vendre una llibertat que no deixa de ser un parany: la superwoman, que treu totes les taques, que compra, cuina i que alimenta equilibradament als seus fills i a més no li passen els anys ni li pesen els kilos.
Jugo a fútbol 7, la majoria dels meus companys d’equip són homes i no puc participar en cap torneig amb ells ja que les lligues mixtes necessiten un percentatge d’homes i dones. Això em
fa recordar que visc en un país en que els polítics s’omplen la boca de parlar d’igualtat, i on tenir un equip format pel 50% de dones els hi sembla que és tot un avenç. I quan una dona politica parla a través dels mitjans es comenta més el vestit que duïa que no pas el que deia. Això no és més que un reflexe de l’ineficiència de l’aplicació del que anomenen plans d’igualtat entre les persones.
El dia 8 de març de l’any 1908, van morir cremades 146 dones treballadores de la fàbrica tèxtil Cotton de Nova York en un incendi provocat per les bombres incendiaries que les hi van llençar davant la seva negativa d’abandonar el tancament en el que protestaven pels baixos salaris i les pèssimes condicions de treball que patien.
Dia 8 de gener del 2011: Marta F., 38 anys, acomiadada improcedent per quedar-se embarassada, indemnització de 45 dies per any i consciències tranquil.les.
Dia 8 de febrer del 2011: Carla M., 45 anys, excel.lent professional ha de renunciar a una promoció ja que l’empresa no li respecta la flexibilitat d’horaris per dur els seus fills a l’escola i acabar el master.
Dia 8 de març del 2011: Rosa S., 37 anys, presenta un projecte considerat magnífic on li demanen que sigui un home qui ho dugui a terme. Volen oferir així més seriositat y credibilitat.
Quantes « morts » han d’haver més? Vull sentir que el dia 8 de març és recordatori d’una reivindicació inexistent actualment. Quan començarem a parlar de persones?
P.D. “Felicitacions” al F.C.Barcelona per oferir el passat cap de setmana en partit de Lliga, la tribuna a les dones. “Bona” publicitat, es veu que aquesta és també la igualtat que ven. L’acció van omplir molts diaris i va ser comentada en molts programes de TV. Només recordar-lis que el dia 8 de març va ser ahir, dia en que també hi havia partit de Chapions al Camp Nou. Quina millor ocasió d’oferir al món sencer la seva visió d’igualtat a través d’aquesta acció?Però sembla ser que un partit de la Champions és una cosa més seriosa i el club ha d’oferir credibilitat.
Pingback: Articulo Indexado en la Blogosfera de Sysmaya
Hola Rosa,
Fa poc vaig conèixer una al•lota a un taller de gestió de les emocions a través dels cavalls, a Madrid. Està fent un treball que xerra de les ficcions de la societat de consum i la construcció de identitats a través de diversos mites assumits per l’imaginari popular i com l’industria ajuda a conservar i promoure un sistema de creences hegemòniques de lo masculí. Ella ho enfoca en l’industria musical, però ha passat el mateix per tot arreu. Un tema molt interessant, de on es poden treure moltes conclusions positives. En la meva opinió personal, tot acaba allà mateix, falta de consciència. De fet cada cop som més els que pensem que la crisi a vingut per haver oblidat la consciència de les persones (dones, homes), substituït per els resultats econòmics sempre en desequilibri social. Si ens fitxem en els polítics, com diu el Gandhi, tots xerren el mateix idioma, xerrin la llengua que xerrin, molts pocs ho fan utilitzant la consciència per fomentar una economia solidaria. Ui!, igual m’estic desviant del teu article, penso què tot està relacionat.
Crec que el barça actualment és la imatge del que una mica es pot aproximar a la consciència, dintre del futbol espanyol, però quan el Josep Guardiola acabi el seu període possiblement se l’emporti amb ell. De totes maneres també opino que un camp de futbol no és el millor exemple de igualtat, ja que estic totalment en desacord que un jugador de futbol guanyi sous desorbitadament majors que un professor, metge/ssa, infermer/a, etc, per tirar-li coses a una pilota.
Esper que arribi el moment en que els masclistes i feministes (inclusive els que a cops inconscientment ho som) s’allunyin d’aquets extrems, acostant-se a l’amor, per poder fer un bon treball soci-emocional. Crec que amb els cavalls es podria fer un bon treball de la masculinitat i la feminitat.
Gràcies Rosa si em permets continuaré “seguint” la teva feina tan interessant, i si creus que algun comentari no és apropiat no dubtis en dir-me’l, escoltar i explicar possiblement siguin les millors maneres de millora l’objectivitat. Si creus que no és necessari, no fa falta que em contestis, ja que suposo que tens molta de feineta.
Una aferrada ben forta
Sebastià